TEXTOS FORMACIÓ SOCIOLABORAL

ACTUALITAT

El poble resisteix, visca la revolució bolivariana! Chávez, el millor homenatge la victòria. 

dimecres, 06 març de 2013
El valent poble de Veneçuela s’enfronta avui a un dels majors reptes des que va iniciar el seu camí cap a la llibertat. Ha mort el seu president, el de totes nosaltres: Hugo Rafael Chávez Frías. Un més, sempre fidel als anhels de llibertat dels qui el van nomenar president per primera vegada l’any 1998 i l'han continuat referendant durant 13 eleccions i referèndums consecutius al llarg d’aquests 14 anys.

Ho ha dit aquell a qui Chávez va confiar l’enorme responsabilitat de donar la cara pel poble d’ara endavant: sentim un dolor immens. Però seria injust abandonar-nos a aquestsentiment d’orfandat que ens envaeix, injust per la brava gent de Veneçuela, les veritables
líders d’aquesta revolució irreversible que començava a caminar amb el Caracazo de 1989.
Aquells dies, mentre l’esquerra mundial es quedava quasi sense referents, l’embrió del Poder Popular començava a gestar-se als carrers de Caracas, enfrontant les mesures neoliberals que condemnaven el poble a la misèria extrema i batallant per arrancar la malmesa sobirania nacional de les urpes de l’imperialisme. Ell va cridar “qui vulgui Pàtria, que vingui amb mi!”, i allà hi vam ser totes les oprimides del món; allà hi va ser la gent del seu poble, que tan fermament va acabar amb aquell cop d’Estat l’11 d’abril del 2002 amb què la dreta neoliberal, amb l’inestimable suport del nostre comú opressor -l’Estat espanyol- i amb la immensa complicitat de molts mitjans de comunicació, el va voler derrocar.

Però la Revolució Bolivariana no la fa una persona, ni tan sols un partit, sinó els homes i les dones que lluiten, els moviments polítics i populars veneçolans, i res no l'atura. És un procés imparable de construcció socialista, de transformació democràtica, de creació d’una nova cultura política, de presa de consciència col·lectiva, que ha esdevingut esperança i exemple per a la resta del continent llatinoamericà.

No tenim cap dubte que la mort del Comandante serà un revulsiu per al procés veneçolà cap al socialisme. Ara és el moment d’anar més enllà, d’aprofundir en els canvis i processos en marxa, en la construcció d’un Poder Popular real que emani de la màxima participació política, que posi cada parcel·la de decisió en mans del poble sobirà. És el moment de defensar i de mantenir el llegat polític de Chávez, bastint i impulsant el II Plan Socialista, retornant tots els recursos a les veneçolanes, deslliurant-se dels darrers vestigis de l’imperialisme i del capitalisme; construint un model de veritable justícia social i econòmica.

Alhora, sabem que l’assetjament polític i mediàtic de les oligarquies occidentals cap al legítim govern veneçolà augmentarà de forma extrema en els dies que vénen. Ara mateix, el soroll de les mentides que emeten mitjans de comunicació com Globovisión, l’ABC o El País és eixordador. Intenten, com sempre han fet, ocultar les fites assolides en el camp de la sanitat, l'educació, la inclusió social, la participació política, la sobirania popular, econòmica, alimentària i energètica d'aquests 14 anys de transformació democràtica. Proven, inútilment, d’evitar que els pobles del Sud d’Europa prenguem l’exemple i el camí del veneçolà, fent passar Chávez per un dictador sense el suport majoritari social i institucional que en realitat sempre ha tingut.

Des de l’Esquerra Independentista, volem reafirmar avui més que mai el nostre suport al poble i al govern bolivarià, als moviments polítics, socials i ciutadans que conformen la base de la Revolució Bolivariana, i animar-vos a assistir a les concentracions que es realitzaran arreu dels Països Catalans en defensa de la sobirania nacional de Veneçuela.

Els imperialistes -empresaris, governs, mitjans- es freguen les mans ingenus, apel·lant a una “transició” que, malauradament per ells, només pot ser cap a un horitzó socialista. Perquè per sobre dels individus, dels noms, hi ha els anhels de llibertat de la classe treballadora i de la resta de les classes populars, de les dones i homes, de tots els pobles oprimits del món.

Avui hem perdut Chávez, però demà guanyarem la llibertat.

Visca la bonica Revolució Bolivariana!

Visca la Pàtria lliure i socialista!

Endavant Osan, 6 de Març 2013

Valoració de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya En primer lloc, Endavant (OSAN) vol felicitar la CUP-Alternativa d'Esquerres, l'esquerra independentista i el conjunt dels moviments populars, no només pels resultats obtinguts aquest 25 de novembre i pel gran esforç humà que significa fer una campanya exitosa sense suports financers externs i amb la única força del treball militant, sinó també per la qualitat dels continguts de la campanya. La CUP-AE s'ha presentat davant del poble treballador català com una força rupturista compromesa amb l'alliberament social i nacional, entenent aquestes dues cares de la lluita com dos aspectes d'un mateix procés. L'obtenció de tres diputats no només ens ofereix un instrument d'intervenció institucional a nivell autonòmic, sinó, sobretot, una oportunitat per enfortir l'esquerra independentista i els seus lligams amb els moviments sindicals, socials i populars. La CUP és un dels instruments clau en la construcció de la Unitat Popular, un projecte polític que consisteix, justament, en l'aplec del conjunt dels moviments rupturistes del país al voltant d'un programa d'alliberament social, nacional i de gènere pels Països Catalans. La campanya ha estat capaç de posar sobre la taula la necessitat d'un projecte de combat pel conjunt del territori i contra l'ocupació espanyola i francesa, que és la forma concreta que pren el capitalisme al nostre país. És aquesta singularitat i aquesta concreció la que ha permès un ascens del suport en un moment en què forces que es presenten com a independentistes (ERC) o d'esquerres (ICV) obtenien uns bons resultats. Això posa de relleu que existeix la demanda popular d'un projecte revolucionari a nivell social i nacional lluny d'ambigüitats reformistes i de compromisos amb els estats ocupants o amb l'enemic de classe. Els resultats obtinguts són un avenç en el projecte històric de l'esquerra independentista i en el procés de construcció nacional dels Països Catalans. L'avenç d'aquest procés pot posar en serioses contradiccions les tradicionals vies interclassistes i regionalistes i el seu full de ruta (centrat en una secessió limitada territorialment i subordinada al capital internacional), que han obtingut un suport creixent en les presents eleccions. Més enllà dels resultats de la CUP, és molt simptomàtic el fracàs dels partits (CiU i PSC) que han gestionat l'autonomia des de la reforma del franquisme. El nou escenari també incorpora, però, alguns elements preocupants: CiU ha patit una forta pèrdua de representativitat perquè amb el seu discurs ha aconseguit mobilitzar la resta de sectors socials, des de l'independentisme fins a l'unionisme, però manté una sòlida base de votants (1.112.000 vots, un retrocés lleu davant els 1.210.000 de les anteriors autonòmiques). Aquesta força és un dels principals obstacles pels objectius d'alliberament social i nacional al Principat. Encara que el PP i Ciutadans no sumin ni tan sols un 20% dels vots, el seu ascens implica un reforçament de l'espanyolisme més explícit. Una tendència que, d'altra banda, serà inevitable en la mesura que aquest poble s'aproximi al seu alliberament. Davant de certes eufòries poc meditades, les eleccions han demostrat que els blocs enfrontats en relació a la qüestió nacional (nacionalisme vs. unionisme) són molt estables. El que s'observa és un debilitament dels sectors més compromesos amb el projecte autonòmic (CiU i PSC) en favor dels partidaris de la ruptura amb Espanya, d'una banda, i l'espanyolisme més explícit, de l'altra.  Tot això, afegit al fet que l'independentisme continua sent dèbil a molts indrets del territori, reforça els trets que fins ara han caracteritzat l'estratègia de l'esquerra independentista: el treball constant i pacient en un procés de construcció nacional al conjunt dels Països Catalans i la creació d'instruments de combat contra el capitalisme pel conjunt de la classe treballadora catalana. En aquest sentit, resulta imprescindible reforçar les estructures de l'esquerra independentista i del moviment popular tant al Principat com al País Valencià, les Illes, la Franja i la Catalunya Nord, per tal de continuar construint amb solidesa el projecte polític autònom i nacional que la classe treballadora necessita per avançar en la seua emancipació. Entenem, doncs, que ara és el moment d'incidir en les claus de la construcció de la Unitat Popular, que aquest 25N ha estat satisfactòriament referendada al Principat i que, d'altra banda, ha permès la consolidació i el creixement de l'esquerra independentista a bona part del Principat, el País Valencià i Mallorca. Cal defugir la idea falsa d'unitat amb aquelles organitzacions i partits polítics que aposten clarament per la gestió reformada del sistema capitalista i cercar la unitat d'acció amb aquells moviments i lluites populars de base que aposten per construir alternatives a aquest mateix sistema. L'enemic a combatre en la legislatura que comença a la Comunitat Autònoma de Catalunya serà la inevitable temptació de CiU de replegar-se i impedir qualsevol procés que no pugui controlar amb la majoria “excepcional” que reclamava. En aquest sentit, el pacte entre CiU i les forces que volen mantenir la submissió a Espanya, així com la liquidació de qualsevol procés d'autodeterminació que se'n derivi, és ara més possible que mai. Caldrà combatre tot tipus de modalitats d'encaix amb Espanya, sobiranies compartides i altres maniobres que seran presentades com petits avenços en un moment en què qualsevol cosa que no sigui una independència sense adjectius encobreix l'estabilització del projecte nacional espanyol, que és el projecte de les oligarquies espanyoles (incloses les catalanes) de dominació i opressió sobre la classe treballadora catalana i la resta de pobles de l'Estat Espanyol. Així, hem de treballar en aquesta línia, i hem de fer-ho mantenint l'aposta estratègica municipalista de la CUP, atès que l'àmbit municipal és l'únic àmbit institucional que no consagra la partició dels Països Catalans imposada per la Constitució Espanyola. I, sobretot, caldrà no creure aquells que ens vulguin fer pensar que la presència al Parlament de Catalunya és la manera de superar la marginalitat. Ben al contrari, és el fet d'haver superat la marginalitat mitjançant la lluita al carrer el que ens ha permès ara obtenir representació a la cambra autonòmica. És el fet de no funcionar com a partit sinó com a moviment el que ha generat el corrent de confiança necessari per obtenir representació. La dinàmica insitucional no ens ha d'empènyer, per tant, en la direcció equivocada. Serà mantenir el centre de gravetat del moviment fora de les institucions el que ens permetrà no ser integrats en un sistema institucional que és l'expressió política de l'ocupació espanyola, de la partició de la nostra nació i de la dominació de classe. És justament allà on l'esquerra independentista i els moviments anticapitalistes han mantingut una trajectòria continuada de treball sobre el terreny on els resultats han estat més notables. És aquest tipus de treball el que cal estendre arreu del territori, tant fora del Principat com en aquelles zones del Principat on no arriben les estructures de la Unitat Popular. I arrelar la CUP com a front polític i de lluita institucional allà on es donin les condicions adequades, és a dir, un treball continuat sobre el terreny. La CUP- AE ha obtingut un èxit electoral gràcies a la lluita de l'esquerra independentista i del conjunt del moviment popular contra els acomiadaments, la precarització del treball, els desnonaments, els atacs a la llengua i al territori. Gràcies a la denúncia decidida dels camins falsos de la independència indolora, del regionalisme, del pacte social i el sindicalisme de la renúncia. Gràcies a la seva obertura a la participació del conjunt del moviment en el disseny i l'execució de la campanya. Mantenir fermament el camí emprès és la única manera de no decebre les desenes de milers de catalans i catalanes que han donat el seu suport a la CUP-Alternativa d'Esquerres. Endavant – Organització Socialista d'Alliberament Nacional Països Catalans, 29 de novembre de 2012 dilluns, 26 novembre de 2012

Avui, dia 25 de novembre, Dia Internacional contra les violències de gènere, cinc dones feministes han estat expulsades del col·legi electoral d’Artur Mas -mentre aquest votava— per voler visibilitzar les violències patriarcals envers les dones. Amb la boca tapada amb una ‘X’ d’esparadrap i adhesius amb el lema “#25N també és el dia contra les violències de gènere”, les dones feministes han denunciat la invisibilització soferta arran de les eleccions. Les dones han estat expulsades violentament del col·legi per Mossos d’Esquadra de paisà i sense identificació, un cop a fora han estat encerclades i retingudes durant els 20 minuts que ha durat la identificació. L’actuació violenta de les forces de seguretat ha impedit que la població pogués exercir el seu dret a vot de manera normalitzada. Aquesta acció ha estat invisibilitzada fins al moment pels mitjans de comunicació, com ha estat passant durant la campanya electoral amb aquest dia. De nou, es relega a una categoria de segona tot allò que té a veure amb les desigualtats de gènere i la lluita contra el sistema patriarcal que agredeix i oprimeix les dones dia rere dia a diferents nivells: econòmic, físic, laboral, sexual, simbòlic, verbal, etc. Es posa de manifest el menyspreu del Govern de la Generalitat, Convergència i Unió i la resta de partits polítics amb representació parlamentària fins al moment envers la violència de gènere. Les diferents cares de la violència de gènere demostren que no estem parlant ni d’un problema domèstic ni privat. Sinó que és la conseqüència del sistema capitalisme – patriarcal, que ens oprimeix com a dones. Mentre la classe política professional i masculinitzada s'omplen la boca i els programes electorals amb la paraula “igualtat”, en la realitat silencien i perpetuen les violències de gènere com s'ha evidenciat en el dia d'avui. Ells són els que defensaran la voluntat del poble? Aquesta és la seva democràcia?

QUI SOM?

CAMPANYES LOCALS

CAMPANYES NACIONALS

Sense sobirania econòmica no hi ha independència !

• La veritable sobirania econòmica és la capacitat de decidir plenament i de forma radicalment democràtica sobre l’ordenació econòmica que necessitem per garantir un model econòmic sòlid i basat en l’economia productiva, no en l’especulativa.
• La sobirania econòmica és el dret de triar la nostra pròpia ordenació del territori, per poder fomentar la veritable vertebració econòmica dels Països Catalans, respectant el medi ambient i l’equilibri territorial i cultural.
• La sobirania econòmica és poder decidir, com a poble, sobre la planificació i intervenció del sector públic en l’economia, per garantir el control popular dels sectors estratègics de l’economia i assegurar uns bons serveis públics.
• La sobirania econòmica és disposar d’una plena sobirania Fiscal, però no només per recaptar i distribuir els impostos, sinó per decidir realment quines polítiques fiscals de distribució de la riquesa cal desenvolupar.
• La sobirania econòmica és tenir control sobre la pròpia política monetària i deixar d’estar sotmesos a un BCE que de forma sistemàtica utilitza els diners de tots per salvar la banca i els interessos dels més poderosos.
• La sobirania econòmica és poder decidir, com a poble, el nostre propi marc de relacions laborals sense que ens l’imposin des de Madrid o Brussel·les, per així poder garantir els drets laborals i les condicions de treball de totes les persones.
• La sobirania econòmica és la capacitat per engegar veritables polítiques de construcció nacional catalana que plantin cara al neoliberalisme homogeneïtzador i a l’espanyolisme que ens volen fer desaparèixer com a poble.
• La sobirana econòmica és la capacitat de ser lliures per decidir les nostres relacions internacionals, per poder trencar amb la submissió a la Unió Europea i decidir els nostres propis tractats amb la resta de pobles del món.

En resum, la sobirania econòmica és la eina necessària per poder construir uns Països Catalans realment lliures i veritablement socialment justos.
Volem sobirania econòmica per a posar l’economia al servei de la societat!
La sobirania és la base necessària sobre la qual construir el projecte de transformació social!

Enllaç a www.sobiraniaeconomica.cat

ENLLAÇOS

http://www.endavant.org/